El conill, rosegador versàtil

 Article publicat al Setmanari Empordà el 31 de gener de 2022.

https://www.emporda.info/mascotes/2022/01/30/conill-rosegador-versatil-pelatge-suau-61914116.html

El conill, rosegador versàtil

Mascota per a alguns, aliment per altres, el conill acompanya la humanitat des del principi dels temps

Així ho demostren els jaciments del Moli del Salt, a la Conca de Barberà, on s’han trobat bastant restes d’ossos cremats de conill, corresponents al Paleolític Superior, fa entre 7000 i 11000 anys.

El conill és una espècie autòctona del sud del Mediterrani, però per als grecs i romans antics era desconeguda fins que van arribar a la península ibèrica. L’historiador grec Polibi la descriu per primer cop al segle II abans de Crist.

El seu nom científic, Oryctolagus cuniculus, és mig grec, mig llatí. En grec, Oryctolagus ve a dir, «llebre excavadora», i cuniculus és la derivació llatina del nom del conill en llengua íbera. Sembla doncs que els grecs i romans si coneixien la llebre, però no el conill.

Els conills són rosegadors, com les rates i ratolins, i com aquests, els seus incisius van creixent contínuament. Són essencialment herbívors, però les dietes vegetarianes estrictes són, de vegades, pobres en proteïnes. Les proteïnes són necessàries per construir la musculatura, sobretot els forts muscles de les cuixes dels conills, que poden saltar fins a un metre d’alçada sense prendre impuls!. Per paliar aquesta necessitat, la natura ha dissenyat un mecanisme que ens pot semblar una mica fastigós: la cecotròfia, que consisteix en menjar els seus propis excrements (de fet, un tipus especial d’excrements, produïts a les 8h d’haver menjat) que, en passar dues vegades pel tracte digestiu, alliberen molt millor les poques proteïnes presents als vegetals.

Tal com diu el seu nom en grec, els conills excaven caus en zones seques, properes al nivell del mar, preferiblement en camps extensos coberts per matolls, on amagar-se. Abans es trobaven també en camps de conreu, fins que les pràctiques actuals d’agricultura, llaurant la terra en profunditat, cosa que destrueix els caus, i no deixant marges de matolls i arbusts tot al voltant, propicien la seva paulatina desaparició. Com que a la natura tot és una cadena, si no hi ha conills altres espècies passen gana, com les guineus, les serps i les aus rapinyaires.

Les cries del conill neixen sense pèl i cegues, i depenen de la mare durant els primers dos mesos. S’anomenen catxapons, catxapets, llorigons o llodrigons. Als nou mesos ja són adultes, i es poden reproduir 4 cops a l’any, amb camades de 4-5 llodrigons. Això vol dir que en un any, una parella de conills pot tenir fins a 25 cries.

Aquest fet i la facilitat de mantenir i criar els conills en captivitat, ha ajudat en moltes ocasions als humans a no passar gana. La carn de conill és molt saludable, conté poc greix i es menja principalment a la Mediterrània: als Països Catalans, Occitània, Portugal, França, Espanya, i fins i tot a Flandes i Polònia, i és també la carn preferida a Malta.

Com a mascota, s’ha criat i desenvolupat una raça especial de conill, el conill bélier, amb diferents tipologies, com ara l’anglès, el francès, l’holandès o el cap de lleó. La diferencia entre els diversos tipus i el conill de bosc salvatge està en el color del pèl, la mida i el pes. A més, els conills bélier tenen les orelles més grans i caigudes.

Tot i que els conills salvatges viuen en colònies, els individus són territorials, i el conill bélier marca el territori llepant objectes o persones! Són animals tranquils i sociables, i molt sensibles. Tots els conills s’aixequen recolzant-se en les dues potes de darrera, per observar el medi que els envolta, i els bélier, a més, ho fan per demanar menjar. Aprenen ràpid! Quan els conills estan enfadats o empipats per alguna cosa, donen cops a terra amb les potes de darrera, com ho fa el conill anomenat Tambor, l’amic d’en Bambi.

A Vilafant se celebra anualment la Mostra gastronòmica del Conill, una fira amb un ampli ventall d'activitats que té lloc a l'abril.