Article publicat al setmanari Empordà, el dia 23 de novembre de 2020
https://www.emporda.info/mascotes/2020/11/23/ocells-callen-les-mallerengues-50713213.html
La mallarenga carbonera alimenta els seus pollets amb grans quantitats d’eruga processionària del pi.
Les mallarengues són ocells petits, acolorits, acrobàtics i que desperten simpatia. Pertanyen a la família dels Pàrids, el nom de la qual sembla provenir del llatí «parvus», que significa «petit», i a l’ordre dels passeriformis, és a dir, que tenen forma de pardal.
 |
| Niu de mallarenga carbonera en la paret de l'església de Sant Pere. Figueres. Foto: Josep M. Dacosta |
Tot i que hi ha nombroses espècies de mallarengues, les que tenim més a la vora i són més fàcils de veure són la mallarenga carbonera i la mallarenga blava. Totes dues viuen a prop dels humans, en parcs i jardins. Si disposem d’una menjadora per a ocells, comprovarem que la visiten cada dia.
Aquests ocellets són omnívors i són molt hàbils per trobar aliment. Es poden veure menjant caps per avall, agafats d’una branqueta per les potes, i fen acrobàcies per perseguir insectes o picotejar una fruita. Realment és molt bonic gaudir de la seva visita. Fora de la temporada de cria, que és entre març i maig, formen grups que sovint contenen mallarengues de diferents espècies.
La mallarenga carbonera és, la Parus major, que amb 14 cm, és la més gran de les mallarengues. Inconfusible gràcies a la seva corbata negre, que li creua el pit groc. També té el cap negre, i les galtes blanques. A les Illes li diuen ferrerico i en català oriental i en el Pirineu oriental li diuen estiverola, que és com apareix a la lletra tradicional de la nadala el Cant dels Ocells, popularitzada per Pau Casals.
La mallarenga blava és la Parus caeruleus (Cyanistes caeruleus), que ve a significar «del color del cel». Les ales, la cua i el cap són de color blau, el dors verd i la part del pit, groga. Fa uns 11cm, cosa que la fa molt vulnerable davant predadors com el gaig o les garces, que agafen els pollets quan comencen a volar.
Tant una com l’altre són sedentàries, i niuen en forats dels arbres o en caixes nius, que folren amb molsa, pels i llana, o el que puguin trobar i que sigui tou, com espuma i plàstics. Estan considerades ocells insectívors i per tant, protegides. De fet, al Rosselló s’ha comprovat que la mallarenga carbonera alimenta els seus pollets amb grans quantitats d’erugues processionària dels pins, combatent de manera natural aquesta plaga.
El cant de la mallarenga és alegre i repetitiu, i diferent per a cada espècie. Canten tant que, figuradament, mallarenga és també una persona parladora. La dita: xerres més que una mallarenga, s’atribueix a Josep Ma de Segarra.
El poeta Jacint Verdaguer recull el cant de la mallarenga en el seu llibret Què diuen els ocells, on va buscar per tot el país, dites i expressions que descriuen el cant dels ocells segons els humans. El cant es pot interpretar de moltes maneres, i segurament existeixen també dialectes entre diferents poblacions.
En Verdaguer ho escriu així:
"Els nois entremaliats i saltadors volen que digui, com per donar-los la raó de les seves entremaliadures:
Salta, Pere! Salta, Pere!
Els llauradors del Vallès volen que digui:
Mitja pera, mitja pera
Els pobres fangadors de la Plana de Vic són del parer que aquest ocell es riu d’ells, i quan amb prou feina pitgen la fanga per fer-la entrar dins la terra, a tall de mofa els diu:
Pitja, Pere; pitja Pere. Ja t’hi tinc, ja t’hi tinc!"
Si teniu oportunitat d’escoltar la xerrameca de les mallarenges, podeu jugar a endivinar què us diuen.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada